La banalitat del mal a Israel : el Sionisme i l’Ocupació de Palestina en termes de Hannah Arendt

摘要

Les aportacions de Hannah Arendt a la filosofia moderna occidental han sigut essencials per l’aproximació a una realitat marcada pel sorgiment de totalitarismes i la fragilitat humana davant d’un món cooptat pel feixisme. Així, a la seva obra “Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal”, l’autora elabora un detallat anàlisi del comportament del funcionari nazi al llarg del judici i alhora desenvolupa un concepte que donà peu tant a crítiques com lloances. Per la filòsofa, la banalització del mal implica la irreflexió extrema de les conductes humanes sota la construcció d’un judici moral d’una autoritat superior. Arendt, però, no recau en el pessimisme existencialista sinó que, alhora, defensa la radicalitat del bé arrelat en la profunditat de la condició humana. D’aquesta forma, l’autora fa comprendre que qualsevol persona, en qualsevol context “normal” pot causar un “gran mal” però no per això és una “mala” persona, bàsicament a causa de la supressió de la capacitat de pensar i reflexionar que porta al manteniment de determinades estructures de poder. Per tant, seria possible aplicar aquest concepte al context actual d’Israel? Per poder respondre a aquesta pregunta s’ha elaborat una hipòtesi que ha guiat l’escrit: “L’ocupació il·legal i la colonització dels territoris palestins, així com el sistema d’apartheid a la població palestina que sustenten l’Estat d’Israel, es poden explicar en termes de “banalitat del mal” desenvolupat per Hannah Arendt, en tant que l’execució última de la retòrica estatal d’expansió territorial recau en última instància sobre el comportament i actuacions del funcionariat tant militar com policial i part de la població civil israeliana i palestina alienada”. A fi de contrastar aquesta hipòtesi de treball, s’ha procedit a l’elaboració d’un conjunt de dimensions d’anàlisi per la decontrucció de la “banalitat del mal” extret de l’obra d’Arendt per tal de descontextualitzar-lo i poder traslladar-lo a un altre realitat – en aquest cas, el sistema d’apartheid a Israel, així com la perpetuació de l’expansió territorial i l’ocupació de Palestina. El desenvolupament de les dimensions d’anàlisi s’ha realitzat mitjançant un exercici d’abstracció i conceptualització per la posterior aplicació a l’estudi de cas en qüestió. La primera dimensió d’anàlisi fa referència a “l’ordre legal discriminatori” tenint en compte les característiques de les lleis que regulen una determinada societat. En el cas israelià, s’ha comprovat que existeix un sistema discriminatori que perpetua la segregació sota una suposada configuració “democràtica”, en la qual la població arabo-palestina és considerada de segona categoria. La segona dimensió d’anàlisi és “l’obediència a les lleis” i tracta d’observar la concepció d’aquestes coma a justes o “correctes” en el marc de l’ètica kantiana. En aquest sentit, l’abús de poder de les forces militars i policials israelianes contra les palestines s’emmarquen dins de l’obediència cega a unes lleis discriminatòries que provoquen una clara dinàmica d’impunitat. La tercera dimensió d’anàlisi fa referència a la “burocràcia” com a mecanisme deshumanitzador i d’exempció de responsabilitats. Així, en el cas israelià, els agents que participen en la legitimació de lleis “democràtiques” que espolien terres beduïnes palestines es porten a terme mitjançant mecanismes burocràtics i jurídico-administratius de difícil retrocés. La quarta dimensió d’anàlisi és la “modificació del llenguatge” – entès com a expressió del marc normatiu hegemònic. En l’estudi de cas, al llarg del bateig les operacions militars israelianes es juga “doble-pensament”. La cinquena dimensió fa referència al “col·laboracionisme” d’aquells individus situats en desavantatge en les relacions de dominació i obediència. En el cas d’Israel, s’ha identificat una dinàmica d’aquestes característiques per part, sobretot, de l’Autoritat Palestina. La sisena dimensió d’anàlisi es tracta de “l’auto-engany i el col·lapse moral” de la societat civil israeliana. L’enquesta Yisraela Goldblum Fund (2012) va mostrar que part de la població israeliana preferia mantenir l’estat d’apartheid i segregació. Per tant, es podria afirmar que part de la població israeliana prefereix mantenir-se en una posició de privilegi per no trencar el status quo en el país. La setena dimensió d’anàlisi, altament relacionada amb l’anterior, fa referència a la “incapacitat de reacció” i desídia per part de la població israeliana però que, alhora, s’hi poden trobar veus dissidents – tot i que marginades i minoritàries. Finalment, l’última dimensió d’anàlisi tracta de la “debilitat de l’oposició política” provinent de l’esquerra anti-sionista que, tot i ser feble internament, encamina la crítica al règim des de l’exterior i des de l’eco en la construcció de discurs fora d’Israel. En síntesi, el perill de banalitzar el mal no és atípic en règims considerats democràtics, ja que qualsevol persona en contextos banals pot participar en sistemes discriminatoris que violenten la dignitat humana. D’aquesta forma, al llarg de l’escrit s’ha pogut comprovar – a través de les dimensions d’anàlisi – com s’esdevenen les dinàmiques de discriminació i segregació contra les palestines a Israel amb total impunitat, basades en lleis racistes, burocràcia deshumanitzada, manipulació dels marcs normatius, autoengany i col·lapse moral, incapacitat de reacció i una debilitat de la poca oposició política. En definitiva, com defensaria Hannah Arendt, si el mal és extrem i superficial, el bé triomfarà sent profund i radical.