Aquesta tesi doctoral mostra la relació entre Plató, Jan Patocka i Vaclav Havel a travès de la noció de cura de l' ànima (pece o dusi) i del platonisme que s'hi vincula, tot fixant se en la manera com aquesta cura es expressada gràcies a la forma dramàtica en els diàlegs de Plató i en els drames vaneldans de Vaclav Havel (1975-78). A partir d'aquí s'analitza la genealogia del projecte patockià d'un platonisme negatiu en les lliçons universitàries de 1947-49 sobre Sòcrates i Plató i es posa aquesta recerca en relació amb els elements fenomenològics propis de la filosofia de Patocka (mon i asubjectivitat), així com amb la noció de dramaticitat, present en tots tres autors. Tot això duu a un enriquiment de la noció de fenomenologia dramàtica (Stanley Rosen) i a la d'una dramatúrgia al servei de la cura de l'ànima, dóna elements per a una meditació històrica europea.
展开▼
