Marcadors clínics i genètics de resposta al tractament amb interferó Beta-1B en pacients amb esclerosi multiple remitent recurrent

摘要

Introducció: L’esclerosi múltiple (EM) és una malaltia crònica de probable origen autoimmune, d’inici a l’edat adulta jove, que afecta fonamentalment a la substància blanca del sistema nerviós central. Esmanifesta amb dèficits neurològics autolimitats (brots) que posteriorment van donant lloc a unadiscapacitat física progressiva; aproximadament un 50% dels pacients desenvoluparan undeteriorament cognitiu de tipus subcortical associat.L’apolipoproteïna E (ApoE) s’ha involucrat a la regeneració dels axons i la reparació de la mielinamitjançant la seva contribució al transport lipídic i el seu alel e4 s’ha relacionat amb un augmentde risc de desenvolupar una malaltia d’Alzheimer.A l’EM l’alel e4 s’ha estudiat com a possible marcador de susceptibilitat, de progressió clínicoradiològicao de deteriorament cognitiu, mentre que l’alel e2 sembla que podria conferir un certefecte protector.Objectius:Els objectius d’aquest treball de recerca són:1) Comprovar l’eficàcia de l’interferó beta-1b a retrassar la progressió de la discapacitat delspacients amb EM remitent-recurrent i determinar els factors clínics pronòstics de la malaltia2) Determinar si el grau de deteriorament cognitiu dels pacients amb EM es relaciona amb lesvariables clíniques de la malaltia i/o amb l’alel e4 de l’ApoE.3) Confirmar si els alels e4/e2 de l’ApoE es relacionen amb la resposta al tractament ambinterferó beta-1b dels pacients amb EMMètodes:Es realitza un estudi longitudinal i prospectiu, que inclou tots els pacients (n=115) de la Unitatd’Esclerosi Múltiple de Bellvitge (L’Hospitalet, Barcelona) amb el diagnòstic d’EM remitentrecurrentque iniciaren tractament amb interferó beta-1b, segons els criteris del Consell Assessorde l’ICS, durant una mitja de seguiment de cinc anys. Es registraren les variables clínicodemogràfiquesbasals i durant el tractament i es determinaren els marcadors de respostaterapèutica. Per tal de valorar l’efecte de l’interferó beta-1b sobre la progressió de ladiscapacitat es va comparar la cohort tractada amb una cohort històrica del mateix centre, quecomplia els mateixos criteris d’inclusió.Es va realitzar un estudi neuropsicològic complert de 50 pacients de la cohort principal (que es vacomparar amb una cohort de 35 individus sans) i es varen obtenir mostres de sang per ladeterminació dels alels e4/e2 de l’ApoE segons els mètodes estàndards.Resultats:1) El temps per progressar un punt a l’escala de discapacitat (EDSS) a la cohort tractada ambinterferó beta-1b fou superior al temps de la cohort històrica (72.94 versus 36.94 mesos,p=0.002).L’activitat inflamatòria inicial de la malaltia (brots en els primers dos anys i temps entre elprimer/segon brot) es va relacionar amb la progressió precoç de la discapacitat i la conversió afase secundària progressiva.2) Tot i que es varen trobar diferències significatives entre el grau de deteriorament cognitiu delspacients i els individus sans, no es va trobar relació amb els marcadors de progressió clínica de lamalaltia ni de resposta al tractament inmunomoduladorEl grau de deteriorament cognitiu no es relacionar amb la presència de l’alel e4 a la nostra sèrie.4) L’alel e4 de l’APOE no es va relacionar amb cap de les variables de resposta al tractamentinmunomodulador, mentre que l’alel e2 fou la única variable independent (p=0.036) predictorade progressió a una discapacitat moderada (EDSS=3).Conclusions:1) L’interferó beta-1b és eficaç a retrassar la progressió a la discapacitat a la nostra cohort depacients amb EM durant una mitja de seguiment de quasi cinc anys.2) L’activitat inflamatòria inicial de la malaltia és predictora de la progressió precoç durant eltractament amb interferó beta-1b.3) L’alel e4 de l’ApoE no es relaciona amb la resposta al tractament inmunomodulador ni amb elgrau de deteriorament cognitiu a la nostra sèrie.4) L’alel e2 de l’ApoE sembla conferir un efecte protector respecte la progressió a la discapacitatmoderada dels pacients amb EM tractats amb interferó beta-1b.